Una de les contradiccions més profundes que travessa actualment bona part de l’Economia Social i Solidària (ESS) és l’asimetria existent entre la generació d’un alt valor social i la precarietat econòmica de moltes de les organitzacions que l’impulsen. Tot i que el Pla d’Acció Europeu per a l’Economia Social identifica aquest sector com un actor clau per a la resiliència territorial, la cohesió comunitària i la innovació social (Comissió Europea, 2021), nombroses entitats continuen operant sota condicions de fragilitat financera i elevada dependència institucional.

A partir de l’estudi qualitatiu realitzat sobre Icaria Acció Socioeducativa —cooperativa vertebral de la Comunalitat Reus Sud— aquest article formula la hipòtesi següent: el principal límit de moltes iniciatives transformadores de l’ESS no és la manca d’impacte territorial, sinó la incapacitat dels marcs institucionals actuals per reconèixer, sostenir i escalar el valor relacional que produeixen.

L’article proposa una lectura integrada dels principals aprenentatges teòrics vinculats a l’ESS, la digitalització procomú, la innovació monetària i les polítiques públiques, prenent com a base empírica el cas d’Icaria. L’objectiu és examinar la necessitat que les entitats del sector evolucionin d’un rol estrictament executor cap a una funció d’infraestructura transformadora i transferència metodològica.

1. El valor relacional com a infraestructura invisible

L’anàlisi de l’ecosistema comunitari de Reus evidencia que Icaria ha superat la funció convencional de cooperativa executora d’activitats socioeducatives. La seva funció real és més estructural: actuar com una infraestructura relacional informal del territori.

La cooperativa no es limita a desenvolupar projectes aïllats; connecta actors, activa converses, genera confiança entre col·lectius diversos i sosté espais d’intermediació comunitària que difícilment existirien sense aquesta arquitectura relacional. Durant l’entrevista semiestructurada realitzada amb l’equip directiu de l’entitat (comunicació personal, maig de 2026), aquesta consciència de l’actiu propi apareix de forma explícita:

«Jo crec que connectem amb la gent perquè el que agrada és la nostra creativitat o la forma natural que tenim de lligar una cosa amb l’altra, la facilitat per, en un sol conversatori, treure un munt d’inputs o d’idees.»

Aquesta afirmació identifica el veritable factor diferencial de l’entitat: la seva capacitat de generar densitat relacional. Icaria opera com un node articulador que connecta ecosistemes socials, culturals i institucionals que, sense aquest espai d’intermediació, difícilment cooperarien de manera espontània. Aquest tipus de capital social territorialitzat constitueix un factor crític de cohesió comunitària i desenvolupament democràtic (Putnam, 2000).

Tanmateix, aquest valor presenta una dificultat tècnica considerable per als actuals sistemes administratius d’avaluació. Es tracta d’un valor acumulatiu, transversal i sistèmic, difícilment quantificable mitjançant indicadors centrats en activitats executades o assistències puntuals. Tal com assenyalen Moulaert i Nussbaumer (2005), bona part dels processos d’innovació social queden invisibilitzats quan les polítiques públiques només mesuren outputs immediats i no la transformació relacional sostinguda.

En conseqüència, gran part del valor produït per organitzacions com Icaria queda institucionalment infrarepresentat.

2. El desgast estructural del sistema de subvencions

La disfuncionalitat del model es fa especialment visible quan aquesta infraestructura territorial ha de garantir la seva sostenibilitat econòmica dins dels marcs administratius vigents. Icaria opera condicionada per un sistema de subvencions fragmentat, temporalment inestable i d’alta exigència burocràtica.

La tensió estructural d’aquest model cristal·litza en una de les afirmacions més contundents recollides durant la investigació qualitativa:

«L’últim 10% de la Comunalitat de Reus Sud que suposa una quantitat de diners considerable, estarà retingut encara dos, tres o quatre anys més fins que es consolidi el projecte.»

La rellevància d’aquesta dada transcendeix la qüestió estrictament financera. Assenyala el tipus de relació econòmica que imposa el sistema. Quan una organització es veu obligada a operar exclusivament sota lògiques de subvenció finalista, la seva energia acaba orientada a la supervivència operativa en detriment de la consolidació estratègica.

Diversos autors han advertit que els mecanismes de finançament excessivament burocratitzats poden acabar erosionant la capacitat transformadora de les organitzacions socials (Eikenberry i Kluver, 2004; Uclés Aguilera, 2010). Les conseqüències són profundes: es dificulta la planificació a llarg termini, es limita la retenció de talent, es fragmenten els processos comunitaris i es consumeix capacitat creativa en tasques purament administratives.

Des d’aquesta perspectiva, Icaria no pateix una manca d’impacte social, sinó un desajust sever entre la naturalesa del valor produït i el marc institucional que l’ha de finançar.

La paradoxa s’agreuja pel fet que les institucions públiques es beneficien directament d’aquesta capacitat cohesiva. Tal com expressa l’equip entrevistat:

«Fem de paraigua… les institucions estan necessitades d’això.»

La cooperativa assumeix funcions de mediació i proximitat que l’administració no pot desplegar amb la mateixa flexibilitat territorial. Tot i així, aquestes funcions continuen sent remunerades mitjançant instruments jurídics pensats per a l’encàrrec puntual de serveis i no per a la consolidació d’infraestructures socials de llarg recorregut.

3. Digitalització relacional i sobirania econòmica

Davant aquest atzucac estructural, la digitalització i la innovació monetària apareixen com a possibles vectors d’escalabilitat. Tanmateix, dins els marcs conceptuals de l’ESS, la tecnologia només resulta coherent quan reforça la comunitat, la governança col·lectiva i els vincles humans (Fuster Morell, 2010).

L’equip d’Icaria verbalitza amb claredat aquesta prevenció:

«Estem en un moment molt digital i bastant fred humanament, i crec que nosaltres anem cap tot el contrari. La proximitat avui en dia potser no es valora molt.»

Aquesta reflexió posa de manifest que la tecnologia no és neutra. Una digitalització orientada exclusivament a l’eficiència burocràtica pot debilitar precisament l’actiu principal d’aquestes organitzacions: la proximitat relacional.

Per aquest motiu, l’estratègia digital d’Icaria no pot orientar-se únicament cap a l’automatització administrativa, sinó cap a la construcció d’infraestructures digitals alineades amb la lògica del procomú: eines que reforcin la transparència, la governança participativa i la sobirania de dades de la comunitat (Ostrom, 1990).

En paral·lel, la dependència absoluta de la liquiditat en euros incrementa la vulnerabilitat de les xarxes davant els retards administratius. En aquest context, els sistemes monetaris complementaris i els mecanismes de crèdit mutu poden actuar com a instruments de resiliència territorial (Lietaer et al., 2012; North, 2010).

L’objectiu no és emetre una moneda social amb finalitats especulatives, sinó construir arquitectures de confiança capaces de facilitar la circulació de valor no monetari —coneixements, espais, serveis o temps— dins l’ecosistema comunitari.

La pràctica quotidiana d’Icaria ja anticipa aquesta capacitat relacional. Durant l’entrevista, l’equip descrivia processos espontanis d’acompanyament, connexió i suport mutu entre persones i col·lectius vulnerables. Precisament aquesta densitat de confiança constitueix la base imprescindible perquè qualsevol sistema cooperatiu d’intercanvi sigui viable (North, 2010).

4. Precedents empírics de transferència metodològica

La transició cap a models basats en la sistematització del coneixement compta amb precedents significatius dins l’ESS que validen aquesta línia evolutiva. El salt de valor més determinant de moltes organitzacions es produeix quan transcendeixen la prestació directa de serveis per passar a transferir arquitectura institucional o metodologies d’intervenció a tercers.

El cas de la Mondragon Corporation resulta paradigmàtic. Més enllà de la seva dimensió productiva, el seu principal actiu exportable és una arquitectura cooperativa basada en mecanismes estructurats d’intercooperació, governança i participació territorial (Mondragon Corporation, 2021; Whyte i Whyte, 1991).

De manera similar, Col·lectiu Punt 6 ha convertit l’urbanisme feminista en una metodologia transferible aplicada actualment per universitats i administracions públiques internacionals. El seu valor diferencial ja no resideix únicament en l’execució de projectes, sinó en la sistematització d’un marc metodològic propi (Col·lectiu Punt 6, 2019).

També Platoniq ha transformat els processos participatius i la governança oberta en metodologies auditables i escalables dins l’àmbit europeu (Platoniq, 2022).

Finalment, LaFede.cat ha aconseguit estructurar els criteris de justícia global en protocols i eines operatives amb capacitat directa d’incidència institucional (LaFede.cat, 2018).

Aquests precedents demostren que les institucions responen favorablement davant metodologies capaces de reduir la complexitat en la gestió de problemàtiques socials sistèmiques.

5. Del projecte al mètode: la proposta transformadora

Arribats a aquest punt, emergeix la qüestió estratègica central: pot una infraestructura relacional sobreviure indefinidament sotmesa a temporalitats institucionals incompatibles amb els ritmes del canvi comunitari?

L’entrevista apunta cap a una resposta significativa. Icaria ja ha començat a conceptualitzar el seu propi coneixement metodològic:

«Ja el tenim el Mètode Icaria… en un llibret! El que passa és que falta una persona que connecti profundament amb nosaltres i ens acompanyi en el procés.»

Aquesta afirmació altera profundament la lectura de l’entitat. El principal actiu d’Icaria ja no és únicament la seva capacitat executora, sinó el coneixement acumulat després d’anys d’articulació territorial.

El repte immediat consisteix a transformar aquest coneixement dispers en una metodologia sistematitzada, replicable i transferible. Aquesta evolució permetria a Icaria deixar d’operar exclusivament com a entitat executora de projectes subvencionats per esdevenir un laboratori territorial d’innovació social.

En aquest nou escenari, la Contractació Pública Responsable adquireix una importància decisiva. La Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic incorpora la possibilitat d’introduir criteris socials, ambientals i comunitaris en els processos de licitació pública, convertint la compra institucional en una eina estratègica de transformació (Bernal Blay, 2018).

Paral·lelament, l’Agenda 2030 situa les aliances territorials i la reducció de desigualtats com a objectius prioritaris de les polítiques públiques (Nacions Unides, 2015). Les institucions necessiten capacitat de cohesió comunitària per donar resposta a aquests reptes, però sovint no disposen de les metodologies adequades per generar-la.

El futur estratègic d’Icaria passa, precisament, per convertir aquest saber relacional en un servei de transferència metodològica institucionalment reconegut, jurídicament protegit i econòmicament sostenible.

6. Resolució: el context del valor

El 12 de gener de 2007, un músic va interpretar durant quaranta-cinc minuts peces d’enorme complexitat tècnica en una estació de metro de Washington. Milers de persones van passar pel seu costat sense aturar-se. La recaptació final va ser de trenta-dos dòlars.

L’endemà, la premsa va revelar que aquell músic era Joshua Bell, un dels violinistes més reconeguts del món, tocant un Stradivarius valorat en milions de dòlars.

Només dos dies abans havia exhaurit les entrades d’un auditori on el públic havia pagat centenars de dòlars per escoltar exactament la mateixa qualitat musical (Weingarten, 2007).

La diferència no era el violí. No era el músic. No era l’obra.

La diferència era el context.

Aquesta metàfora permet comprendre amb precisió el cul de sac de moltes entitats de l’economia social. Durant anys, organitzacions com Icaria han intentat transformar el territori tocant al metro: generant un valor profund dins d’un sistema institucional que no disposa ni del temps, ni dels instruments, ni de l’acústica adequada per reconèixer-lo plenament.

El problema no és que l’ESS aporti poc valor. El problema és que el marc des del qual aquest valor s’avalua pertany encara a una lògica administrativa i econòmica aliena a la naturalesa relacional de les comunitats.

El repte d’Icaria ja no consisteix a demostrar la seva capacitat transformadora, la qual ha quedat àmpliament validada empíricament. El veritable repte estratègic és construir el “teatre” institucional adequat perquè aquest valor pugui ser reconegut, sostingut i escalat.

La transició des d’un model de subvencions reactives cap a un model de transferència metodològica i contractació pública representa molt més que una estratègia de supervivència econòmica. Representa la possibilitat que l’economia social deixi de limitar-se a reparar les fractures del sistema i comenci, finalment, a redissenyar-lo.

Només quan l’economia social deixi de tocar al metro i aconsegueixi construir el seu propi teatre institucional, la intel·ligència comunitària passarà de ser un subsidi reactiu a consolidar-se com un model d’escala sostenible.

Bibliografia

Ateneus Cooperatius de Catalunya. (2023). Balanç de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius: Impacte i articulació territorial. Generalitat de Catalunya.

Bernal Blay, M. Á. (2018). Compra pública estratégica. Aranzadi.

Col·lectiu Punt 6. (2019). Urbanismo feminista para la vida cotidiana. Virus Editorial.

Comissió Europea. (2021). Pla d’Acció Europeu per a l’Economia Social. Oficina de Publicacions de la Unió Europea.

Eikenberry, A. M., i Kluver, J. D. (2004). The Marketization of the Nonprofit Sector: Civil Society at Risk? Public Administration Review, 64(2), 132–140.

Fuster Morell, M. (2010). Governance of Online Creation Communities: Provision of Infrastructure for the Building of Digital Commons. European University Institute.

Icaria Acció Socioeducativa. (2026). Entrevista qualitativa de contrast estratègic i validació d’hipòtesis [Arxiu d’àudio no publicat]. Comunalitat Reus Sud.

LaFede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global. (2018). Manual de coherència institucional i criteris de justícia global. LaFede.cat.

Lietaer, B., Ulanowicz, R., i Goerner, S. (2012). Money and Sustainability: The Missing Link. Triarchy Press.

Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic. Butlletí Oficial de l’Estat, 272, de 9 de novembre de 2017.

Mondragon Corporation. (2021). The Mondragon Model: A Human Experience of Cooperation.

Moulaert, F., i Nussbaumer, J. (2005). The Social Region: Beyond the Territorial Dynamics of the Learning Economy. European Urban and Regional Studies, 12(1), 45–64.

Nacions Unides. (2015). Transforming our world: the 2030 Agenda for Sustainable Development.

North, P. (2010). Local Money: How to Make It Happen in Your Community. Green Books.

Ostrom, E. (1990). Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action. Cambridge University Press.

Platoniq. (2022). Metodologies participatives i codisseny de polítiques públiques: marcs metodològics d’innovació democràtica. Platoniq Sistema Cultural.

Putnam, R. D. (2000). Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community. Simon & Schuster.

Uclés Aguilera, G. (2010). La institucionalització del Tercer Sector: riscos de burocratització i pèrdua de potencial transformador. Revista d’Economia Social, 34, 12-28.

Weingarten, G. (2007, 8 d’abril). Pearls Before Breakfast. The Washington Post.

Whyte, W. F., i Whyte, K. K. (1991). Making Mondragon: The Growth and Dynamics of the Worker Cooperative Complex. ILR Press.

Declaració d’ús d’Intel·ligència Artificial:

Per a l’elaboració d’aquest article de síntesi, s’ha utilitzat la IA generativa com a eina de suport en l’estructuració de la diagnosi estratègica, la planificació de l’entrevista qualitativa i la revisió d’estil formal d’acord amb els manuals acadèmics facilitats. L’ús de la IA s’ha limitat a la facilitació del flux argumental i l’optimització formal, garantint que l’anàlisi crítica, la interpretació de referències normatives i les conclusions de la investigació són de producció i reflexió exclusives de l’autora.

Aquest document analític es complementa amb el vídeo de síntesi adjunt, on se sintetitzen de forma executiva les conclusions estratègiques i el pla d’acció per a Icaria.

Superant el sostre de l’euro: innovació monetària i arquitectura financera a Icaria

1. L’enfocament estratègic: del creixement financer a la sobirania de circulació del valor

L’anàlisi de la possible implementació d’un sistema monetari complementari a Icaria obliga a situar l’entitat dins d’un marc més ampli que el de la seva activitat socioeducativa: el de la infraestructura econòmica del territori. Si la digitalització actua com a infraestructura tecnològica per escalar l’impacte, l’arquitectura financera n’és el mecanisme operatiu que en determina la viabilitat.

La diagnosi posa de manifest una tensió estructural en l’Economia Social i Solidària (ESS): la necessitat de finançar projectes inclusius dins d’un sistema monetari basat en l’escassetat, l’endeutament i la rendibilitat financera. Tal com assenyala Uclés Aguilera (2010), aquest marc genera dinàmiques incompatibles amb els ritmes de reproducció social i ecològica. En termes monetaris, això es tradueix en una pressió estructural cap al creixement continu derivada del mecanisme d’interès compost, que condiciona l’assignació de recursos i prioritza el curt termini.

En aquest context, la “monetització de la solidaritat” no s’ha d’entendre com un procés d’acumulació, sinó com el disseny institucional de mecanismes que permetin reorganitzar la circulació del valor a escala local mitjançant finances ètiques, sistemes de crèdit mutu i monedes socials. Tal com planteja Corrons (2026), aquestes eines no substitueixen la moneda oficial, sinó que en corregeixen les disfuncions territorials mitjançant la recirculació i l’arrelament econòmic.

2. Diagnosi de l’arquitectura de valor actual

Icaria opera principalment a través de circuits de finançament convencionals —subvencions públiques i liquiditat en euros—, la qual cosa implica una dependència estructural de fluxos externs. Tot i disposar d’un capital relacional elevat dins la Comunalitat Reus Sud, aquest no es tradueix en mecanismes econòmics propis capaços de reduir la necessitat de liquiditat.

Des d’una perspectiva institucional, l’entitat no activa encara instruments de coordinació econòmica basats en la reciprocitat. No obstant això, l’evidència empírica mostra que en contextos amb alta densitat relacional, els sistemes de crèdit mutu i les monedes complementàries poden incrementar la resiliència econòmica mitjançant la retenció del valor i la reducció de dependències externes (North, 2010; Lietaer, Ulanowicz, & Goerner, 2012).

Això indica que la limitació d’Icaria no és tant de recursos socials com d’arquitectura econòmica.

3. Anàlisi DAFO: influència de la innovació monetària i financera

Icaria presenta un conjunt de fortaleses clarament alineades amb els requisits de funcionament dels sistemes monetaris alternatius. Disposa d’un capital social elevat, trajectòria consolidada i capacitat de dinamització comunitària. Aquests factors són crítics, ja que, tal com assenyala Cortés García (2008a), aquests sistemes es basen en la “garantia social” i no en avals financers tradicionals. A més, la seva orientació cap a col·lectius vulnerables la posiciona com a agent clau per activar intercanvis en l’àmbit de l’economia de les cures, habitualment infrarepresentada en el mercat formal.

Tanmateix, aquestes fortaleses conviuen amb debilitats estructurals rellevants. Icaria no disposa de la capacitat financera ni de la massa crítica necessària per sostenir sistemes monetaris complexos. La literatura mostra que molts sistemes d’intercanvi fracassen per manca de continuïtat en l’oferta i desequilibris operatius (Seyfang, 2001; North, 2010). Això limita la viabilitat d’una implementació autònoma.

Pel que fa a les oportunitats, les monedes complementàries, els sistemes de crèdit mutu i els instruments de finances ètiques permeten incrementar la recirculació del valor i reduir la dependència de la moneda oficial. A més, poden activar activitats econòmiques invisibilitzades i reforçar la cohesió social (Corrons, 2026; Lietaer et al., 2012). Si Icaria s’articula amb actors econòmics reals del territori, pot contribuir a democratitzar l’accés a béns i serveis.

No obstant això, les amenaces són igualment significatives. El risc principal és el del “circuit buit”: sense una base suficient d’oferta real, la moneda o el sistema d’intercanvi perd funcionalitat i credibilitat. Tal com assenyala la literatura, la manca de massa crítica i de governança participativa són factors clau de fracàs (Seyfang, 2001; Oliver Sanz, 2016). A això s’hi afegeix el risc de mercantilització de pràctiques comunitàries basades en la reciprocitat.

4. Avaluació d’escenaris i estratègia de risc

Integrant tant l’anàlisi teòrica com el feedback rebut, es poden distingir tres escenaris diferenciats:

Un escenari d’alt risc seria la creació d’una moneda local generalista. Aquest model requereix una massa crítica i una infraestructura que Icaria no pot assumir, amb un alt risc de fracàs i descrèdit.

Un escenari de risc mitjà correspon als sistemes de crèdit comunitari segmentats. Tot i que poden generar impacte en col·lectius específics, existeix el risc de crear circuits econòmics marginals i estigmatitzats (Oliver Sanz, 2016).

Finalment, l’escenari de risc baix —i estratègicament recomanat— consisteix en l’adopció d’un rol de node articulador. En aquest model, Icaria no emet moneda, sinó que facilita sistemes de crèdit mutu entre entitats (B2B) i impulsa un Banc del Temps ciutadà. Aquest enfocament permet activar la circulació de valor sense assumir riscos sistèmics elevats.

5. Condicions de disseny i viabilitat

Per garantir la funcionalitat dels sistemes proposats, cal incorporar condicions de disseny específiques.

En primer lloc, mecanismes anti-acumulació. Basant-se en la teoria de l’oxidació monetària de Gesell, la incorporació de caducitat o depreciació dels saldos incentiva la circulació i evita l’acumulació improductiva (Cortés García, 2008b; Lietaer et al., 2012).

En segon lloc, governança comunitària. Sense mecanismes de participació i validació col·lectiva, els sistemes tendeixen a perdre legitimitat i sostenibilitat.

Finalment, equilibri entre oferta i demanda. Aquest és un requisit estructural: sense una base real d’intercanvis, el sistema no es consolida.

6. Full de ruta d’implementació

L’estratègia d’implementació hauria de seguir una seqüència progressiva.

En primer lloc, la cartografia de l’oferta real del territori, identificant actors amb capacitat d’intercanvi.

En segon lloc, l’activació d’un sistema de crèdit mutu entre entitats i proveïdors, combinat amb un Banc del Temps orientat a la ciutadania.

Finalment, en cas de necessitats d’inversió, l’exploració d’instruments de finances ètiques com els bons de participació solidària, alineats amb els tempos del projecte (Uclés Aguilera, 2010).

Conclusió

La innovació monetària a l’ESS no consisteix a replicar el sistema financer convencional a petita escala, sinó a redissenyar l’arquitectura de circulació del valor. Icaria disposa de les condicions socials per participar en aquests sistemes, però la seva estratègia ha de ser selectiva.

La via més coherent és adoptar un rol de node articulador que activi sistemes de crèdit mutu i intercanvi de temps, combinats amb instruments de finances ètiques. Aquest enfocament permet augmentar la resiliència econòmica, reforçar la cohesió social i mantenir la coherència amb els principis de l’ESS.

Referències (APA 7a ed.)

Corrons, A. (2026). La importancia de las monedas complementarias en el desarrollo local de los territorios [Webinar]. Universitat Oberta de Catalunya.

Cortés García, F. J. (2008a). Las microfinanzas: caracterización e instrumentos. En Fundación Cajamar (Ed.), Finanzas éticas (Vol. 1). Cajamar Caja Rural.

Cortés García, F. J. (2008b). Las monedas sociales. En Fundación Cajamar (Ed.), Finanzas éticas (Vol. 2). Cajamar Caja Rural.

Lietaer, B., Ulanowicz, R., & Goerner, S. (2012). Is our monetary structure a systemic cause for financial instability? Evidence and remedies from nature. Journal of Futures Studies, 16(2), 1–22.

North, P. (2010). Local money: How to make it happen in your community. Green Books.

Oliver Sanz, E. (2016). Community currency in Spain: Social effects and limitations. Ecological Economics, 121, 20–27.

Seyfang, G. (2001). Working for the Fenland Dollar: An evaluation of local exchange trading schemes. Ecological Economics, 39(3), 331–344.

Uclés Aguilera, D. (2010). Finanzas y medio ambiente. En Fundación Cajamar (Ed.), Finanzas éticas (Vol. 9). Cajamar Caja Rural.

Declaració d’ús d’intel·ligència artificial

Per a l’elaboració d’aquesta activitat s’han utilitzat eines d’intel·ligència artificial ( ChatGPT i Gemini ) com a suport en l’estructuració de l’anàlisi, la millora de la precisió conceptual, l’afinació del llenguatge acadèmic, en la preparació del guió del vídeo i de la presentació de suport. Les propostes generades han estat revisades, contrastades amb la bibliografia utilitzada, revisades i adaptades per l’autora, que assumeix la responsabilitat final del contingut.

Introducció

Al primer repte vaig analitzar ICARIA Acció Socioeducativa com una cooperativa amb capacitat per reforçar l’ecosistema local d’economia social i solidària a Reus. Aquesta idea és important per enfocar la digitalització com el pas següent d’una mateixa anàlisi i preguntar-se com la digitalització pot ajudar a desenvolupar, ampliar o consolidar el potencial transformador que ja havia identificat prèviament. Dit d’una altra manera, la qüestió no és només com és la digitalització d’ICARIA, sinó si aquesta digitalització reforça la seva funció social, comunitària i cooperativa.

El webinar insisteix que la digitalització de l’economia social i solidària no es redueix a tenir pantalles o a incorporar canals en línia, sinó que obliga a preguntar-se quin tipus de model s’està construint: procomú digital, cooperativisme de plataforma o capitalisme de plataforma (Espelt, 2026). De manera complementària, la literatura sobre cooperativisme de plataforma proposa analitzar aquests processos a partir de dimensions com la governança, el model econòmic, les polítiques tecnològiques i de dades, i la responsabilitat social i l’impacte (Fuster Morell et al., 2021). Aquest marc permet fer una lectura molt més estratègica del cas d’ICARIA, perquè ajuda a veure fins a quin punt la tecnologia està al servei del projecte o només n’acompanya superficialment la presència pública.

1. Per què la digitalització és una qüestió estratègica

Al primer repte vaig concloure que ICARIA tenia potencial per contribuir a l’enfortiment d’un ecosistema cooperatiu territorial a Reus. Aquest potencial es relacionava sobretot amb tres idees: una major visibilitat de l’economia social i solidària, l’impuls de la intercooperació entre entitats i la creació de dinàmiques més sòlides d’articulació comunitària al territori. Si aquestes línies de desenvolupament eren el nucli de l’anàlisi anterior, en aquest segon repte la pregunta clau és com la digitalització pot ajudar a donar-los recorregut real.

És aquí on la digitalització adquireix sentit estratègic. En una cooperativa com ICARIA, digitalitzar-se no hauria de voler dir simplement comunicar millor o agilitzar processos, sinó facilitar que el projecte arribi més lluny sense perdre coherència amb els valors de l’ESS (Espelt, 2026; Fuster Morell et al., 2021). Una digitalització ben planificada pot ajudar a fer visible l’impacte, reforçar xarxes, compartir coneixement, sostenir la participació i augmentar la capacitat de coordinació territorial. En canvi, una digitalització purament funcional pot quedar reduïda a presència en línia, dependència tecnològica o burocratització interna.

2. Quin paper té avui la digitalització a ICARIA

Les fonts públiques consultades permeten afirmar que ICARIA ja disposa d’una base digital visible i funcional. La cooperativa es presenta públicament com una entitat sense ànim de lucre que crea i dinamitza projectes socials i educatius innovadors, treballa amb l’administració pública i ha gestionat més de cinquanta projectes, amb especialitats en acció comunitària, joves, dones i economia social i solidària (Icaria Acció Socio-educativa, SCCL, s. f.; Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, s. f.). També apareix vinculada a iniciatives territorials com la Comunalitat Reus Sud i a projectes de mediació cultural a Reus (Comunalitats, s. f.; Ajuntament de Reus, 2025). Tot plegat mostra que la digitalització actual té sobretot una funció comunicativa, relacional i organitzativa: fer visible la missió, legitimar trajectòria i sostenir aliances.

Ara bé, aquesta presència digital no equival encara a una digitalització estratègica en sentit ple. La capa pública consultada no fa visibles, almenys de manera central, indicadors sistemàtics d’impacte, memòries obertes, repositoris de coneixement, criteris explícits sobre sobirania tecnològica o polítiques públiques de dades. Per això considero que avui ICARIA presenta una digitalització útil i coherent a nivell bàsic, però encara amb marge per avançar cap a una dimensió més transparent, participativa i orientada al retorn social (Espelt, 2026; Fuster Morell et al., 2021).

3. Com la digitalització podria donar recorregut a les propostes inicials

La primera línia és la visibilització. Si al primer anàlisi realitzat ja apareixia la necessitat d’apropar l’economia social a la ciutadania i de fer més visible el valor de les iniciatives del territori, la digitalització pot ser una eina decisiva per a aquesta tasca. En el cas d’ICARIA, això podria traduir-se en una comunicació més sistemàtica de l’impacte dels projectes, en relats digitals més clars sobre el valor social generat i en formats accessibles que permetin entendre no només què fa la cooperativa, sinó quin canvi produeix (Espelt, 2026).

La segona línia és la intercooperació. Una de les conclusions inicials era que l’ESS local pateix sovint fragmentació i manca de visibilitat conjunta. Aquí la digitalització podria ajudar molt, no tant perquè ICARIA esdevingui una plataforma en sentit estricte, sinó perquè pugui actuar com a node articulador: cartografiant actors del territori, facilitant el contacte entre projectes, compartint recursos o sostenint espais de coordinació híbrids entre entitats (Fuster Morell et al., 2021).

La tercera línia és l’articulació territorial i comunitària. En una cooperativa arrelada al territori, digitalitzar-se bé també vol dir facilitar la relació amb comunitats, col·lectius i institucions sense substituir el vincle humà. Això pot incloure eines per coordinar activitats, compartir processos o crear comunitat al voltant dels projectes. La digitalització no només pot servir per gestionar millor, sinó també per crear pertinença, reforçar el vincle i fer més visible el valor comunitari del projecte.

La quarta línia és el coneixement compartit. ICARIA genera experiència, metodologies i aprenentatges en l’àmbit social, educatiu i comunitari. Una digitalització més madura podria ajudar a sistematitzar aquests aprenentatges i a posar-los a disposició d’altres entitats, institucions o projectes. Això encaixa molt bé amb una lògica de retorn social i amb la idea que la digitalització, en l’ESS, també pot ser una forma d’obrir coneixement i multiplicar impacte (Espelt, 2026; Fuster Morell et al., 2021).

4. Oportunitats

Des d’aquesta perspectiva, veig quatre oportunitats principals. La primera és la millora de la coordinació interna i del seguiment dels projectes, cosa que pot reduir càrregues administratives i alliberar temps per a tasques d’acompanyament i dinamització. La segona és una millor visualització de l’impacte social, que ajudaria a legitimar la feina feta i a reforçar la transparència. La tercera és la possibilitat d’ampliar espais de participació i cocreació, tant dins de la cooperativa com en la seva relació amb altres agents del territori. I la quarta és la creació o consolidació de comunitat digital al voltant del projecte, entenent la digitalització com una manera de reforçar xarxa i pertinença, no només d’emetre informació (Fuster Morell et al., 2021).

5. Riscos i tensions

Però la digitalització també comporta riscos. El primer és la dependència tecnològica respecte de plataformes i infraestructures privatives, que poden ser funcionals però no sempre coherents amb els valors de l’ESS. El segon és la gestió de dades, especialment rellevant en una entitat que treballa amb joves, comunitats o processos socials sensibles. El tercer és la bretxa digital: digitalitzar més no implica necessàriament fer-se més accessible per a tothom. I el quart és la burocratització o deshumanització del vincle: si la digitalització es converteix només en registre, control o automatització, pot debilitar la dimensió relacional que justament dóna valor al projecte cooperatiu (Espelt, 2026; Fuster Morell et al., 2021).

6. Ampliació d’idees sobre la digitalització d’ICARIA

La primera podria ser que una bona digitalització no afecta només la comunicació o l’eficiència, sinó també la credibilitat democràtica del projecte, perquè la transparència digital pot fer visibles criteris, impactes i rendició de comptes. La segona, que la digitalització també pot servir per crear comunitat, reforçant el vincle entre persones usuàries, sòcies, col·laboradores i entorn territorial. I la tercera podria ser la importància de pensar qualsevol procés de digitalització en termes d’accessibilitat i inclusió, per evitar exclusions internes o externes.

7. Estratègies de digitalització alineades amb l’ESS

A partir de tot això, considero que ICÀRIA podria avançar cap a una digitalització més coherent amb els principis de l’ESS si reforcés cinc línies estratègiques. En primer lloc, fer més visible l’impacte social amb alguns indicadors públics estables i comprensibles. En segon lloc, generar una memòria breu o un repositori obert de projectes, materials i aprenentatges, de manera que la cooperativa també comparteixi coneixement. En tercer lloc, incorporar criteris explícits sobre dades, privacitat i sobirania tecnològica, no només com a compliment legal sinó com a posicionament ètic. En quart lloc, explorar eines de participació digital quan tinguin sentit per reforçar processos col·lectius. I, finalment, combinar sempre el digital amb els espais presencials i comunitaris, perquè la tecnologia no substitueixi el vincle sinó que el reforci (Espelt, 2026).

Conclusions

En conclusió, crec que quest anàlisi sobre digitalització m’ha permès entendre que la digitalització d’ICARIA no és una qüestió lateral ni tècnica, sinó una decisió estratègica. Si al primer repte el focus estava en el seu potencial per enfortir l’ecosistema cooperatiu territorial, ara veig que la digitalització només té sentit si ajuda a fer avançar aquest potencial. No es tracta de tenir més eines ni més presència digital, sinó d’utilitzar la tecnologia per reforçar la visibilitat, la intercooperació, la transparència, la creació de comunitat i l’impacte social. Per això, la clau no és digitalitzar-se més, sinó digitalitzar-se millor, amb criteri, amb arrelament i amb coherència amb els valors de l’economia social i solidària (Espelt, 2026; Fuster Morell et al., 2021).

Referències:

• Ajuntament de Reus. (2025, 14 novembre). Reus posa en marxa un projecte de mediació cultural conjuntament amb altres ciutats catalanes.
• Comunalitats urbanes. (s. f.). Comunalitat de Reus Sud.
• Espelt, R. (2026, 11 març). La digitalización de la economía social y solidaria: ¿Cómo la digitalización impacta o puede impactar en la entidad? [Webinar]. Universitat Oberta de Catalunya.
• Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. (s. f.). Icaria Acció Socio-educativa, Sccl.
• Fuster Morell, M., Espelt, R., & Renau Cano, M. (2021). Cooperativismo de plataforma: Análisis de las cualidades democráticas del cooperativismo como alternativa económica en entornos digitales. CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, 102, 5–31.
• Icària Acció Socio-educativa, SCCL. (s. f.). Perfil d’empresa a LinkedIn.
• Nexe. (2025, 4 juny). Icaria: ferm compromís amb la transformació social.

Declaració d’ús d’intel·ligència artificial
S’ha utilitzat ChatGPT (OpenAI) com a eina de suport en la revisió lingüística i estilística del text, en l’organització de l’estructura argumental de l’informe, i en la preparació del guió del vídeo i de la presentació de suport. Les propostes generades han estat revisades, contrastades i adaptades per l’autora, que assumeix la responsabilitat final del contingut.

Anàlisi del paper transformador d’una cooperativa en l’enfortiment de l’ecosistema d’economia social i solidària local

Introducció

En un context global marcat per desigualtats creixents i per la necessitat de repensar els models econòmics dominants, l’economia social i solidària (ESS) emergeix com una proposta que posa les persones, la comunitat i el bé comú al centre de l’activitat econòmica.

Aquest estudi es centra en el cas d’Icaria Acció Socioeducativa, cooperativa amb seu a Reus que desenvolupa projectes socioeducatius orientats a infants, joves i famílies. L’objectiu és analitzar com aquesta entitat aplica els principis de l’economia social i solidària en la seva activitat i quin potencial té per contribuir a l’enfortiment d’un ecosistema cooperatiu territorial.

Icaria: context socioeconòmic

Icaria Acció Socioeducativa és una cooperativa de treball sense ànim de lucre amb seu a Reus que participa activament en la dinamització de projectes socials i comunitaris. La cooperativa desenvolupa serveis d’educació, recerca i divulgació, dinamització comunitària, i consultoria i desenvolupament local orientats a promoure projectes transformadors arrelats al territori.

El sector socioeducatiu té un paper rellevant dins de l’economia social catalana. Segons dades de la Generalitat de Catalunya (2020), una part significativa de les entitats d’economia social desenvolupen serveis vinculats a l’educació, l’acció social i la dinamització comunitària. Aquestes iniciatives contribueixen a generar ocupació, reforçar el teixit associatiu i donar resposta a necessitats socials que sovint no són plenament cobertes pel mercat o per les institucions públiques.

En aquest context, la ciutat de Reus compta amb diverses iniciatives vinculades a l’economia social que operen en àmbits com l’educació comunitària, l’acció social o la dinamització cultural. Icaria participa en aquest ecosistema col·laborant amb institucions públiques com l’Ajuntament de Reus i en iniciatives territorials com la Comunalitat Urbana Reus Sud, projecte que promou la cooperació entre entitats i el desenvolupament de circuits econòmics locals més resilients.

Aplicació dels principis de l’economia social i solidària

L’activitat d’Icaria reflecteix diversos principis fonamentals de l’economia social i solidària.

En primer lloc, la cooperativa es basa en un model de gestió democràtica, propi de les organitzacions cooperatives, en què les persones sòcies participen en la presa de decisions i en la definició de les línies estratègiques de l’entitat. Aquest model fomenta la implicació i la responsabilitat compartida dins del projecte.

En segon lloc, Icaria prioritza el valor social de l’activitat econòmica i la intercooperació: col·laborant amb altres entitats per multiplicar l’impacte social. Els seus projectes educatius i comunitaris busquen millorar les condicions de vida de les persones i reforçar els vincles socials del territori. Aquesta orientació cap al bé comú és un dels elements definitoris de l’economia social. Tal com assenyalen López‑Arceiz et al. (2023), les organitzacions sense ànim de lucre de l’àrea mediterrània adopten models d’empresa social híbrids per reforçar la seva sostenibilitat. Icaria aplica estratègies similars, combinant serveis comunitaris amb assessorament a empreses i emprenedores, la qual cosa li permet consolidar el seu impacte social al territori.”

Finalment, la cooperativa mostra un fort arrelament territorial, col·laborant amb diverses iniciatives socials i comunitàries de la ciutat. “Segons Salido‑Andres et al. (2022), les empreses socials exerceixen un paper clau en el consum sostenible i en la creació de xarxes col·laboratives. Icaria, amb els seus projectes d’educació, divulgació i assessorament, contribueix a aquests objectius, reforçant la consciència social i establint vincles sòlids amb altres entitats ESS locals.” Aquest treball en xarxa permet ampliar l’impacte social de les activitats i generar dinàmiques de cooperació entre entitats del territori.

Reflexió crítica i propostes de millora

Malgrat el potencial transformador de l’economia social i solidària, un dels reptes principals és la fragmentació de les iniciatives existents i la manca de visibilitat del sector.

En aquest context, cooperatives com Icaria podrien jugar un paper rellevant com a agents dinamitzadors de l’ecosistema local d’economia social. El desenvolupament d’una cartografia de l’ecosistema d’economia social i solidària de Reus podria no només facilitar la identificació d’actors i relacions existents, sinó també esdevenir una eina estratègica per impulsar noves formes d’intercooperació territorial.

A més, es podrien impulsar espais periòdics de trobada entre entitats d’economia social, que permetessin compartir coneixement, generar projectes col·laboratius i reforçar les relacions entre iniciatives del territori. Finalment, seria interessant potenciar estratègies de visibilització de l’economia social, mitjançant activitats educatives, culturals o comunitàries que apropin aquestes experiències a la ciutadania.

Aquestes accions podrien contribuir a consolidar una xarxa d’economia social més robusta i a ampliar l’impacte de les iniciatives existents.

Conclusions

L’anàlisi d’ Icaria Acció Socioeducativa mostra com una cooperativa local pot aplicar de manera efectiva els principis de l’economia social i solidària a través de projectes educatius i comunitaris orientats al bé comú. La seva activitat contribueix a reforçar la cohesió social i a generar dinàmiques de cooperació al territori.

Experiències com aquesta mostren també com les iniciatives d’economia social poden actuar com a laboratoris locals d’innovació social, generant respostes comunitàries a necessitats socials que sovint queden fora de les dinàmiques del mercat convencional.

Referències:

Reus.Cat. (s. f.). La redacció del Pla d’Acció de l’Economia Social, Solidària i Cooperativa de l’Ajuntament de Reus continua endavant amb la incorporació de nous agents. Ajuntament de Reus. https://www.reus.cat/noticia/la-redaccio-del-pla-daccio-de-leconomia-social-solidaria-i-cooperativa-de-lajuntament-de

Bases de  la llei d’economia  social i solidària. (2020). En treball.gencat.cat. Recuperado 2 de marzo de 2026, de https://www.economiasolidaria.org/wp-content/uploads/2020/12/BasesLLeiESS.pdf

L’Economat SCCL. (2024, 11 junio). ICARIA COOPERATIVA – Coop Camp. Coop Camp. https://coopcamp.cat/entitat/icaria-cooperativa/

Salido-Andres, N., Garcia-Rodriguez, N., & Cachero-Martinez, S. (2022). Connecting Social Enterprises and Sustainable Consumption: SystematicReview,BibliometricAnalysis,andConceptualFramework. En www.mdpi.com. https://www.mdpi.com/2071-1050/14/20/13428

López-Arceiz, F. J., Bellostas, A., & Rivera, P. (2023). Are Mediterranean Nonprofits Adopting the Social Enterprise Model? En link.springer.com. https://link.springer.com/article/10.1007/s11266-023-00576-w