Una de les contradiccions més profundes que travessa actualment bona part de l’Economia Social i Solidària (ESS) és l’asimetria existent entre la generació d’un alt valor social i la precarietat econòmica de moltes de les organitzacions que l’impulsen. Tot i que el Pla d’Acció Europeu per a l’Economia Social identifica aquest sector com un actor clau per a la resiliència territorial, la cohesió comunitària i la innovació social (Comissió Europea, 2021), nombroses entitats continuen operant sota condicions de fragilitat financera i elevada dependència institucional.

A partir de l’estudi qualitatiu realitzat sobre Icaria Acció Socioeducativa —cooperativa vertebral de la Comunalitat Reus Sud— aquest article formula la hipòtesi següent: el principal límit de moltes iniciatives transformadores de l’ESS no és la manca d’impacte territorial, sinó la incapacitat dels marcs institucionals actuals per reconèixer, sostenir i escalar el valor relacional que produeixen.

L’article proposa una lectura integrada dels principals aprenentatges teòrics vinculats a l’ESS, la digitalització procomú, la innovació monetària i les polítiques públiques, prenent com a base empírica el cas d’Icaria. L’objectiu és examinar la necessitat que les entitats del sector evolucionin d’un rol estrictament executor cap a una funció d’infraestructura transformadora i transferència metodològica.

1. El valor relacional com a infraestructura invisible

L’anàlisi de l’ecosistema comunitari de Reus evidencia que Icaria ha superat la funció convencional de cooperativa executora d’activitats socioeducatives. La seva funció real és més estructural: actuar com una infraestructura relacional informal del territori.

La cooperativa no es limita a desenvolupar projectes aïllats; connecta actors, activa converses, genera confiança entre col·lectius diversos i sosté espais d’intermediació comunitària que difícilment existirien sense aquesta arquitectura relacional. Durant l’entrevista semiestructurada realitzada amb l’equip directiu de l’entitat (comunicació personal, maig de 2026), aquesta consciència de l’actiu propi apareix de forma explícita:

«Jo crec que connectem amb la gent perquè el que agrada és la nostra creativitat o la forma natural que tenim de lligar una cosa amb l’altra, la facilitat per, en un sol conversatori, treure un munt d’inputs o d’idees.»

Aquesta afirmació identifica el veritable factor diferencial de l’entitat: la seva capacitat de generar densitat relacional. Icaria opera com un node articulador que connecta ecosistemes socials, culturals i institucionals que, sense aquest espai d’intermediació, difícilment cooperarien de manera espontània. Aquest tipus de capital social territorialitzat constitueix un factor crític de cohesió comunitària i desenvolupament democràtic (Putnam, 2000).

Tanmateix, aquest valor presenta una dificultat tècnica considerable per als actuals sistemes administratius d’avaluació. Es tracta d’un valor acumulatiu, transversal i sistèmic, difícilment quantificable mitjançant indicadors centrats en activitats executades o assistències puntuals. Tal com assenyalen Moulaert i Nussbaumer (2005), bona part dels processos d’innovació social queden invisibilitzats quan les polítiques públiques només mesuren outputs immediats i no la transformació relacional sostinguda.

En conseqüència, gran part del valor produït per organitzacions com Icaria queda institucionalment infrarepresentat.

2. El desgast estructural del sistema de subvencions

La disfuncionalitat del model es fa especialment visible quan aquesta infraestructura territorial ha de garantir la seva sostenibilitat econòmica dins dels marcs administratius vigents. Icaria opera condicionada per un sistema de subvencions fragmentat, temporalment inestable i d’alta exigència burocràtica.

La tensió estructural d’aquest model cristal·litza en una de les afirmacions més contundents recollides durant la investigació qualitativa:

«L’últim 10% de la Comunalitat de Reus Sud que suposa una quantitat de diners considerable, estarà retingut encara dos, tres o quatre anys més fins que es consolidi el projecte.»

La rellevància d’aquesta dada transcendeix la qüestió estrictament financera. Assenyala el tipus de relació econòmica que imposa el sistema. Quan una organització es veu obligada a operar exclusivament sota lògiques de subvenció finalista, la seva energia acaba orientada a la supervivència operativa en detriment de la consolidació estratègica.

Diversos autors han advertit que els mecanismes de finançament excessivament burocratitzats poden acabar erosionant la capacitat transformadora de les organitzacions socials (Eikenberry i Kluver, 2004; Uclés Aguilera, 2010). Les conseqüències són profundes: es dificulta la planificació a llarg termini, es limita la retenció de talent, es fragmenten els processos comunitaris i es consumeix capacitat creativa en tasques purament administratives.

Des d’aquesta perspectiva, Icaria no pateix una manca d’impacte social, sinó un desajust sever entre la naturalesa del valor produït i el marc institucional que l’ha de finançar.

La paradoxa s’agreuja pel fet que les institucions públiques es beneficien directament d’aquesta capacitat cohesiva. Tal com expressa l’equip entrevistat:

«Fem de paraigua… les institucions estan necessitades d’això.»

La cooperativa assumeix funcions de mediació i proximitat que l’administració no pot desplegar amb la mateixa flexibilitat territorial. Tot i així, aquestes funcions continuen sent remunerades mitjançant instruments jurídics pensats per a l’encàrrec puntual de serveis i no per a la consolidació d’infraestructures socials de llarg recorregut.

3. Digitalització relacional i sobirania econòmica

Davant aquest atzucac estructural, la digitalització i la innovació monetària apareixen com a possibles vectors d’escalabilitat. Tanmateix, dins els marcs conceptuals de l’ESS, la tecnologia només resulta coherent quan reforça la comunitat, la governança col·lectiva i els vincles humans (Fuster Morell, 2010).

L’equip d’Icaria verbalitza amb claredat aquesta prevenció:

«Estem en un moment molt digital i bastant fred humanament, i crec que nosaltres anem cap tot el contrari. La proximitat avui en dia potser no es valora molt.»

Aquesta reflexió posa de manifest que la tecnologia no és neutra. Una digitalització orientada exclusivament a l’eficiència burocràtica pot debilitar precisament l’actiu principal d’aquestes organitzacions: la proximitat relacional.

Per aquest motiu, l’estratègia digital d’Icaria no pot orientar-se únicament cap a l’automatització administrativa, sinó cap a la construcció d’infraestructures digitals alineades amb la lògica del procomú: eines que reforcin la transparència, la governança participativa i la sobirania de dades de la comunitat (Ostrom, 1990).

En paral·lel, la dependència absoluta de la liquiditat en euros incrementa la vulnerabilitat de les xarxes davant els retards administratius. En aquest context, els sistemes monetaris complementaris i els mecanismes de crèdit mutu poden actuar com a instruments de resiliència territorial (Lietaer et al., 2012; North, 2010).

L’objectiu no és emetre una moneda social amb finalitats especulatives, sinó construir arquitectures de confiança capaces de facilitar la circulació de valor no monetari —coneixements, espais, serveis o temps— dins l’ecosistema comunitari.

La pràctica quotidiana d’Icaria ja anticipa aquesta capacitat relacional. Durant l’entrevista, l’equip descrivia processos espontanis d’acompanyament, connexió i suport mutu entre persones i col·lectius vulnerables. Precisament aquesta densitat de confiança constitueix la base imprescindible perquè qualsevol sistema cooperatiu d’intercanvi sigui viable (North, 2010).

4. Precedents empírics de transferència metodològica

La transició cap a models basats en la sistematització del coneixement compta amb precedents significatius dins l’ESS que validen aquesta línia evolutiva. El salt de valor més determinant de moltes organitzacions es produeix quan transcendeixen la prestació directa de serveis per passar a transferir arquitectura institucional o metodologies d’intervenció a tercers.

El cas de la Mondragon Corporation resulta paradigmàtic. Més enllà de la seva dimensió productiva, el seu principal actiu exportable és una arquitectura cooperativa basada en mecanismes estructurats d’intercooperació, governança i participació territorial (Mondragon Corporation, 2021; Whyte i Whyte, 1991).

De manera similar, Col·lectiu Punt 6 ha convertit l’urbanisme feminista en una metodologia transferible aplicada actualment per universitats i administracions públiques internacionals. El seu valor diferencial ja no resideix únicament en l’execució de projectes, sinó en la sistematització d’un marc metodològic propi (Col·lectiu Punt 6, 2019).

També Platoniq ha transformat els processos participatius i la governança oberta en metodologies auditables i escalables dins l’àmbit europeu (Platoniq, 2022).

Finalment, LaFede.cat ha aconseguit estructurar els criteris de justícia global en protocols i eines operatives amb capacitat directa d’incidència institucional (LaFede.cat, 2018).

Aquests precedents demostren que les institucions responen favorablement davant metodologies capaces de reduir la complexitat en la gestió de problemàtiques socials sistèmiques.

5. Del projecte al mètode: la proposta transformadora

Arribats a aquest punt, emergeix la qüestió estratègica central: pot una infraestructura relacional sobreviure indefinidament sotmesa a temporalitats institucionals incompatibles amb els ritmes del canvi comunitari?

L’entrevista apunta cap a una resposta significativa. Icaria ja ha començat a conceptualitzar el seu propi coneixement metodològic:

«Ja el tenim el Mètode Icaria… en un llibret! El que passa és que falta una persona que connecti profundament amb nosaltres i ens acompanyi en el procés.»

Aquesta afirmació altera profundament la lectura de l’entitat. El principal actiu d’Icaria ja no és únicament la seva capacitat executora, sinó el coneixement acumulat després d’anys d’articulació territorial.

El repte immediat consisteix a transformar aquest coneixement dispers en una metodologia sistematitzada, replicable i transferible. Aquesta evolució permetria a Icaria deixar d’operar exclusivament com a entitat executora de projectes subvencionats per esdevenir un laboratori territorial d’innovació social.

En aquest nou escenari, la Contractació Pública Responsable adquireix una importància decisiva. La Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic incorpora la possibilitat d’introduir criteris socials, ambientals i comunitaris en els processos de licitació pública, convertint la compra institucional en una eina estratègica de transformació (Bernal Blay, 2018).

Paral·lelament, l’Agenda 2030 situa les aliances territorials i la reducció de desigualtats com a objectius prioritaris de les polítiques públiques (Nacions Unides, 2015). Les institucions necessiten capacitat de cohesió comunitària per donar resposta a aquests reptes, però sovint no disposen de les metodologies adequades per generar-la.

El futur estratègic d’Icaria passa, precisament, per convertir aquest saber relacional en un servei de transferència metodològica institucionalment reconegut, jurídicament protegit i econòmicament sostenible.

6. Resolució: el context del valor

El 12 de gener de 2007, un músic va interpretar durant quaranta-cinc minuts peces d’enorme complexitat tècnica en una estació de metro de Washington. Milers de persones van passar pel seu costat sense aturar-se. La recaptació final va ser de trenta-dos dòlars.

L’endemà, la premsa va revelar que aquell músic era Joshua Bell, un dels violinistes més reconeguts del món, tocant un Stradivarius valorat en milions de dòlars.

Només dos dies abans havia exhaurit les entrades d’un auditori on el públic havia pagat centenars de dòlars per escoltar exactament la mateixa qualitat musical (Weingarten, 2007).

La diferència no era el violí. No era el músic. No era l’obra.

La diferència era el context.

Aquesta metàfora permet comprendre amb precisió el cul de sac de moltes entitats de l’economia social. Durant anys, organitzacions com Icaria han intentat transformar el territori tocant al metro: generant un valor profund dins d’un sistema institucional que no disposa ni del temps, ni dels instruments, ni de l’acústica adequada per reconèixer-lo plenament.

El problema no és que l’ESS aporti poc valor. El problema és que el marc des del qual aquest valor s’avalua pertany encara a una lògica administrativa i econòmica aliena a la naturalesa relacional de les comunitats.

El repte d’Icaria ja no consisteix a demostrar la seva capacitat transformadora, la qual ha quedat àmpliament validada empíricament. El veritable repte estratègic és construir el “teatre” institucional adequat perquè aquest valor pugui ser reconegut, sostingut i escalat.

La transició des d’un model de subvencions reactives cap a un model de transferència metodològica i contractació pública representa molt més que una estratègia de supervivència econòmica. Representa la possibilitat que l’economia social deixi de limitar-se a reparar les fractures del sistema i comenci, finalment, a redissenyar-lo.

Només quan l’economia social deixi de tocar al metro i aconsegueixi construir el seu propi teatre institucional, la intel·ligència comunitària passarà de ser un subsidi reactiu a consolidar-se com un model d’escala sostenible.

 

Bibliografia

Ateneus Cooperatius de Catalunya. (2023). Balanç de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius: Impacte i articulació territorial. Generalitat de Catalunya.

Bernal Blay, M. Á. (2018). Compra pública estratégica. Aranzadi.

Col·lectiu Punt 6. (2019). Urbanismo feminista para la vida cotidiana. Virus Editorial.

Comissió Europea. (2021). Pla d’Acció Europeu per a l’Economia Social. Oficina de Publicacions de la Unió Europea.

Eikenberry, A. M., i Kluver, J. D. (2004). The Marketization of the Nonprofit Sector: Civil Society at Risk? Public Administration Review, 64(2), 132–140.

Fuster Morell, M. (2010). Governance of Online Creation Communities: Provision of Infrastructure for the Building of Digital Commons. European University Institute.

Icaria Acció Socioeducativa. (2026). Entrevista qualitativa de contrast estratègic i validació d’hipòtesis [Arxiu d’àudio no publicat]. Comunalitat Reus Sud.

LaFede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global. (2018). Manual de coherència institucional i criteris de justícia global. LaFede.cat.

Lietaer, B., Ulanowicz, R., i Goerner, S. (2012). Money and Sustainability: The Missing Link. Triarchy Press.

Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic. Butlletí Oficial de l’Estat, 272, de 9 de novembre de 2017.

Mondragon Corporation. (2021). The Mondragon Model: A Human Experience of Cooperation.

Moulaert, F., i Nussbaumer, J. (2005). The Social Region: Beyond the Territorial Dynamics of the Learning Economy. European Urban and Regional Studies, 12(1), 45–64.

Nacions Unides. (2015). Transforming our world: the 2030 Agenda for Sustainable Development.

North, P. (2010). Local Money: How to Make It Happen in Your Community. Green Books.

Ostrom, E. (1990). Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action. Cambridge University Press.

Platoniq. (2022). Metodologies participatives i codisseny de polítiques públiques: marcs metodològics d’innovació democràtica. Platoniq Sistema Cultural.

Putnam, R. D. (2000). Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community. Simon & Schuster.

Uclés Aguilera, G. (2010). La institucionalització del Tercer Sector: riscos de burocratització i pèrdua de potencial transformador. Revista d’Economia Social, 34, 12-28.

Weingarten, G. (2007, 8 d’abril). Pearls Before Breakfast. The Washington Post.

Whyte, W. F., i Whyte, K. K. (1991). Making Mondragon: The Growth and Dynamics of the Worker Cooperative Complex. ILR Press.

Declaració d’ús d’Intel·ligència Artificial:

Per a l’elaboració d’aquest article de síntesi, s’ha utilitzat la IA generativa com a eina de suport en l’estructuració de la diagnosi estratègica, la planificació de l’entrevista qualitativa i la revisió d’estil formal d’acord amb els manuals acadèmics facilitats. L’ús de la IA s’ha limitat a la facilitació del flux argumental i l’optimització formal, garantint que l’anàlisi crítica, la interpretació de referències normatives i les conclusions de la investigació són de producció i reflexió exclusives de l’autora.